La font i autor de l'article :
Revista SIGNOS Universitarios de la USAL- Año XXVIII. Nº 44- 2009
Número especial Aniversario de la Facultad de Psicología y Psicopedagogía.
(revista con referato)
Por Lic. Gabriela Dueñas y Dra. Cecilia M. Kligman
Tracta un tema molt interessant, i és que parla de com avui dia es solucionen els problemes de conducta i d’aprenentatge dels infants a l’escola.
Avui dia, des de els temps de la Modernitat, el mètode de solucionar els trastorns de conducta que poden tenir els nens i que dificulten al seu aprenentatge a l’aula, es solucionen a partir de la subministració de medicaments, alguns ja utilitzats per a segons quines patologies de la gent adulta (ansiolítics, estimulants, antidepresius,etc).
La “medicalización” com diu al text, és utilitzada per a resoldre els trastorns dels nens que influeixen de manera negativa i distorsionen a la rutina de l’aula, de manera que tant la família com el mestre es desentenen d’aquell nen, perquè ja se li subministra el seu medicament, i no fan res per ajudar en la seva millora, ni tan sols es preocupen en saber o investigar que el problema potser ve des de molt més lluny, o donat per un tercer factor i no fa falta cap medicació.
“Según los conceptos de J. A. Castorina (2002), respecto a los mecanismos de "escisión" que desvinculan los "trastornos" de conducta y / o aprendizaje de su contexto socio-histórico -cultural, se puede observar un efecto inmediato que des responsabiliza a las escuelas y las familias; la causa de la dificultad es atribuida entonces a supuestos déficits de carácter biológico de los niños, para los cuales existen paliativos bioquímicos- ahora, en presentaciones pediátricas.”
Al text es posa com a exemple el cas dels nens que els hi costa estar atents a classe i són moguts.
“Mientras múltiples estudios acerca de los usos y consumos culturales de las niñas y los niños en la actualidad muestran que, la atención de los chicos es diferente, (básicamente múltiple: pueden escuchar música mientras conversan y responden en el chat, lo cual implica que cuentan con la posibilidad de estar de manera simultánea en varias actividades distintas de la imagen clásica de la escuela, donde un grupo de alumnos atiende al maestro ubicado al frente del aula), se incrementa de manera altamente significativa la cantidad de niños que llegan a las escuelas diagnosticados como ADD/H y por ese motivo, medicados con estimulantes y otros tipo de psicodrogas, ( Las estadísticas oscilan entre el 5 y el 8 % de la población escolar ( Benasayag, 2007).”
El que vol transmetre el text, és que no tots els casos de nens hiperactius per exemple se’ls ha de solucionar el seu trastorn mitjançant un medicament, ja que l’escola, a més d’ensenyar té un paper molt important com és corregir les males conductes dels alumnes i ajudar-los amb estratègies pedagògiques en el seu aprenentatge. Aquí veiem un fragment del text que ho explica molt clarament.
“ tampoco parece saludable y/o educativo solucionar rápida y linealmente el problema patologizando a los niños como si algunas expresiones de su conducta refirieran en forma unívoca a una enfermedad que puede superarse con medicación, sin analizar que puede ser un indicador de otras problemáticas.”
Segons els text, aquestes actuacions dels nens es veuen com a bona o dolentes segons l’època en que vivim, com si hagués un contracte firmat, o s’estipulés com ha de ser el comportament d’un nen en una edat determinada, i si no compleix aquell perfil, medicació.
L’autora de l’article posa en joc una idea en la que estic molt d’acord, i és el fet de que el mateix context en què vivim ens afecta de tal manera que ens fa canviar les nostres conductes que poder no eren las de fa 20 anys. Un exemple podria ser l’aparició del Smartphone, avui tothom està a classe amb el mòbil, enviant missatge per Whattsap per exemple. Si aquesta situació es dona constantment a una classe de segon de secundària, els nens son hiperactius?.
“A propósito y como señala M.C. Rojas (en Janin 2004) las sociedades de consumo y el tiempo acelerado e instantáneo parecen hacer obstáculo al pensamiento, al menos como lo conocíamos hasta ahora. Los estímulos a la par que veloces, siempre presentes, no dan tregua y desaparecen antes que podamos procesarlos. Se constituye así un medio de hiperestimulación e hiperactividad en el que la conducta de los niños y adolescentes en el ámbito social y escolar, parece seguir la misma dinámica. La hiperactividad que manifiestan conlleva también como contrapartida, desatención, expresiones de una suerte de abandono del intento de responder al cúmulo de exigencias. “
Personalment, segons el que diu el text em sembla tant greu que es generalitzi tant amb els alumnes i s’adjudiqui com si res o s’etiqueti als alumnes amb Infermetats que la majoria no pateixen i que a sobre se’ls mediqui. Al text, apareix una idea molt interessant, que diu que les escoles al final acaben adoptant un llenguatge semblant a dels hospitals. EXEMPLE:
" Que en 5to año hay un chico que padece panick attack, que la alumnita nueva ingresa con un diagnóstico de T.G.D., que en 3ro hay dos A.D.D y tres dislexicos.que en 1ro de ESB hay dos casos de anorexia. que un T.E.A. por allá, un O.D.D. por acá".
Els psicòlegs i psicopedagogs en la majoria dels casos crec que es cenyeixen a aquests nous diagnòstics i etiqueten als alumnes com si fossin productes. Penso que hauríem de canviar aquesta visió, i que la figura del professional serveixi per saber superar aquests trastorns de una manera més alternativa. Aplicant altres metodologies d’estudi i aprenentatge a les escoles. I sobre tot, crec que és molt important la figura del mestre, hauria de reciclar-se educativament i estar al dia sobre aquestes qüestions. Implicar-se més i fer un ensenyament més personalitzat, sense deixar que els alumnes hagin d’optar pels medicaments.
Crec que la etiquetació no ajuda al desenvolupament personal ni escolar d’aquell subjecte, penso que el perjudica completament i la veritat és que després de llegir aquest article m’ha ajudat a entendre una mica més el tema de l’etiquetació.
Al final del text, l’autora explica quines són les solucions per acabar amb el subministrament de medicació als nens amb dificultats, intentant no solucionar els problemes d’un alumne d’una manera ràpida, sinó col•laborant amb la família i l’escola per arribar a altres alternatives. . EXEMPLE:
-Investigar perquè cada dia n’hi ha més nens hiperactius.
-Perquè aquestes dificultats es troben més en homes que en dones, i en gent de classe més alta que de classe baixa.
-Buscar nous instruments per a que els mestres puguin treballar aquestes dificultats.
-Aprofitar les entrevistes amb els professionals i pares per a poder conèixer millor al fill i dedicar-li temps.
-Treballar en un context més inter subjectiu entre pares i fills, prestant més atenció als fills per part dels pares, mestres..etc.
Relacionant el meu aprenentatge a l’assigantura amb aquest article, puc dir que gràcies a haver donat aquets conceptes a classe m’han servit per saber buscar informació sobre allò que més m’ha interessat o impactat, com és el tema de la etiquetació i la medicació o intervenció dels nens hiperactius. Penso que és molt important documentar-se sobre diferents opinions i la veritat és que gràcies a aquest article he pogut encaminar una mica els meus objectius professionals.
Per finalitzar, m’agradaria parlar d’una situació en la que em vaig trobar a primer de carrera. A una assignatura de Investigació educativa.
La professora ens va plantejar que féssim un treball de investigació educativa, i vaig fer el treball sobre TDAH.
La professora ens va plantejar que féssim un treball de investigació educativa, i vaig fer el treball sobre TDAH.
Em vaig trobar en una situació complexa ja que vaig haver d’anar a una escola a fer observacions a un aula per comprovar si algun nen del grup patia TDAH o si més no tenia símptomes. Vaig estudiar una mica el trastorn i em vaig dirigir a fer les observacions.
En canvi, la segona part de la classe va ser al pati, on en els alumnes podien assajar el ball de les colònies de fi de curs. Aquell nen, va millorar el seu comportament i ja no destacava tant entre el grup.
Això m’ha fet pensar que a vegades són els mestres els que s’han d’implicar una mica més, i buscar recursos alternatius d’ensenyament per aconseguir un bon aprenentatge dels seus alumnes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada