dimecres, 25 de gener del 2012

Conclusió final

Per tancar aquest portafolis sobre l'assignatura m'agradaria fer unes conclusions sobre el meu aprenentatge en general, que he après, com ho he après i de què em servirà a la meva vida.

La veritat és que els continguts que hem donat penso que tots són interessants i que ens serviràn de molt en el nostre futur professional com també en el últim any i mig que ens queda de carrera.
El primer que em va sorprendre de l'assignatura és que vam estudiar les característiques d'un diagnòstic. Mai a cap assignatura vam estudiar cap cas, ni vam analitzar cap patologia per catalogar-la. No vam fer cap tipus d'anàlisi com vam fer amb el cas de la Georgina per exemple.

Una altre idea que m'ha sobtat de l'assignatura va ser les xerrades que feiem pel matí en rotllana, les qual penso que hauriem d'haver aprofitat més, ja que lo gent no es va mostrar molt participativa i ha sigut temps perdut.
No obstant, estic contenta amb els recursos que hem emprat per poder aprendre, m'agradat que treballèssim per grups, ja que d'aquesta manera hem aconseguit fer treballs més productius, hem compartit idees, maneres de pensar,etc.
També m'ha agradat que ens possèssin films o fragments de pel·lícules a classe. A patir d'aquestes hem pogut desenvolupar diferents activitats que ens han portat a aprendre i entendre millor els coneixements que ens volia transmetre en Paulo.

En general, penso que l'assignatura m'ha beneficiat com a estudiant i també com a persona i futura professional. També, m'ha fet obrir els ulls i documentar-me sobre temes interessants com la entrevista, els diagnostics a infants, problemes d'aprenentatge,etc. Crec que hem fet un bon treball !
_ _
Paola Hernández.

ENTRADA 6 : Reflexiones acerca del impacto de ciertos discursos y prácticas de la Psicología y la Psicopedagogía en el ámbito educativo.

Quan vam estar parlant del tema de les etiquetacions, les entrevistas i el diagnòstic, em va fer buscar informació sobre quin paper tenien avui dia aquests conceptes a la nostre societat, opinions alternatives,etc. Vaig trobar un article a una pàgina d'internet , www.forumadd.com. . L'article porta per nom : "La Patologizacion  y Medicalización de la Infancia"


La font i autor de l'article :

Revista SIGNOS Universitarios de la USAL- Año XXVIII. Nº 44- 2009 
Número especial Aniversario de la Facultad de Psicología y Psicopedagogía.
(revista con referato)
Por Lic. Gabriela Dueñas y Dra. Cecilia M. Kligman

Tracta un tema molt interessant, i és que parla de com avui dia es solucionen els problemes de conducta i d’aprenentatge dels infants a l’escola. 
Avui dia, des de els temps de la Modernitat, el mètode de solucionar els trastorns de conducta  que poden tenir els nens i que dificulten al seu aprenentatge a l’aula, es solucionen a partir de la subministració de medicaments, alguns ja utilitzats per a segons quines patologies de la gent adulta (ansiolítics, estimulants, antidepresius,etc).

La “medicalización” com diu al text, és utilitzada per a resoldre els trastorns dels nens que influeixen de manera negativa i distorsionen a la rutina de l’aula, de manera que tant la família com el mestre es desentenen d’aquell nen, perquè ja se li subministra el seu medicament, i no fan res per ajudar en la seva millora, ni tan sols es preocupen en saber o investigar que el problema potser ve des de molt més lluny, o donat per un tercer factor i no fa falta cap medicació.

“Según los conceptos de J. A. Castorina (2002), respecto a los mecanismos de "escisión" que desvinculan los "trastornos" de conducta y / o aprendizaje de su contexto socio-histórico -cultural, se puede observar un efecto inmediato que des responsabiliza a las escuelas y las familias; la causa de la dificultad es atribuida entonces a supuestos déficits de carácter biológico de los niños, para los cuales existen paliativos bioquímicos- ahora, en presentaciones pediátricas.”

Al text es posa com a exemple el cas dels nens que els hi costa estar atents a classe i són moguts.

“Mientras múltiples estudios acerca de los usos y consumos culturales de las niñas y los niños en la actualidad muestran que, la atención de los chicos es diferente, (básicamente múltiple: pueden escuchar música mientras conversan y responden en el chat, lo cual implica que cuentan con la posibilidad de estar de manera simultánea en varias actividades distintas de la imagen clásica de la escuela, donde un grupo de alumnos atiende al maestro ubicado al frente del aula), se incrementa de manera altamente significativa la cantidad de niños que llegan a las escuelas diagnosticados como ADD/H y por ese motivo, medicados con estimulantes y otros tipo de psicodrogas, ( Las estadísticas oscilan entre el 5 y el 8 % de la población escolar ( Benasayag, 2007).”

El que vol transmetre el text, és que no tots els casos de nens hiperactius per exemple se’ls ha de solucionar el seu trastorn mitjançant un medicament, ja que  l’escola, a més d’ensenyar té un paper molt important com és corregir les males conductes dels alumnes i ajudar-los amb estratègies pedagògiques en el seu aprenentatge. Aquí veiem un fragment del text que ho explica molt clarament. 

“ tampoco parece saludable y/o educativo solucionar rápida y linealmente el problema patologizando a los niños como si algunas expresiones de su conducta refirieran en forma unívoca a una enfermedad que puede superarse con medicación, sin analizar que puede ser un indicador de otras problemáticas.”

Segons els text, aquestes actuacions dels nens es veuen com a bona o dolentes segons l’època en que vivim, com si hagués un contracte firmat, o s’estipulés com ha de ser el comportament d’un nen en una edat determinada, i si no compleix aquell perfil, medicació. 
L’autora de l’article posa en joc una idea en la que estic molt d’acord, i és el fet de que el mateix context en què vivim ens afecta de tal manera que ens fa canviar les nostres conductes que poder no eren las de fa 20 anys. Un exemple podria ser l’aparició del Smartphone, avui tothom està a classe amb el mòbil, enviant missatge per Whattsap per exemple. Si aquesta situació es dona constantment a una classe de segon de secundària, els nens son hiperactius?. 

“A propósito y como señala M.C. Rojas (en Janin 2004) las sociedades de consumo y el tiempo acelerado e instantáneo parecen hacer obstáculo al pensamiento, al menos como lo conocíamos hasta ahora. Los estímulos a la par que veloces, siempre presentes, no dan tregua y desaparecen antes que podamos procesarlos. Se constituye así un medio de hiperestimulación e hiperactividad en el que la conducta de los niños y adolescentes en el ámbito social y escolar, parece seguir la misma dinámica. La hiperactividad que manifiestan conlleva también como contrapartida, desatención, expresiones de una suerte de abandono del intento de responder al cúmulo de exigencias. “

Personalment, segons el que diu el text em sembla tant greu que es generalitzi tant amb els alumnes i s’adjudiqui com si res o s’etiqueti als alumnes amb Infermetats que la majoria no pateixen i que a sobre se’ls mediqui.  Al text, apareix una idea molt interessant, que diu que les escoles al final acaben adoptant un llenguatge semblant a dels hospitals. EXEMPLE:

" Que en 5to año hay un chico que padece panick attack, que la alumnita nueva ingresa con un diagnóstico de T.G.D., que en 3ro hay dos A.D.D y tres dislexicos.que en 1ro de ESB hay dos casos de anorexia. que un T.E.A. por allá, un O.D.D. por acá".
Els psicòlegs i psicopedagogs en la majoria dels casos crec que es cenyeixen a aquests nous diagnòstics i etiqueten als alumnes com si fossin productes. Penso que hauríem de canviar aquesta visió, i que la figura del professional serveixi per saber superar aquests trastorns de una manera més alternativa. Aplicant altres metodologies d’estudi i aprenentatge a les escoles. I sobre tot, crec que és molt important la figura del mestre, hauria de reciclar-se educativament i estar al dia sobre aquestes qüestions. Implicar-se més i fer un ensenyament més personalitzat, sense deixar que els alumnes hagin d’optar pels medicaments. 
Crec que la etiquetació no ajuda al desenvolupament personal ni escolar d’aquell subjecte, penso que el perjudica completament i la veritat és que després de llegir aquest article m’ha ajudat a entendre una mica més el tema de l’etiquetació.

Al final del text, l’autora explica quines són les solucions per acabar amb el subministrament de medicació als nens amb dificultats, intentant no solucionar els problemes d’un alumne d’una manera ràpida, sinó col•laborant amb la família i l’escola per arribar a altres alternatives. . EXEMPLE:

-Investigar perquè cada dia n’hi ha més nens hiperactius.
-Perquè aquestes dificultats es troben més en homes que en dones, i en gent de classe més alta que de classe baixa.
-Buscar nous instruments per a que els mestres puguin treballar aquestes dificultats.
-Aprofitar les entrevistes amb els professionals i pares per a poder conèixer millor al fill i dedicar-li temps.
-Treballar en un context més inter subjectiu entre pares i fills, prestant més atenció als fills per part dels pares, mestres..etc.

Relacionant el meu aprenentatge a l’assigantura amb aquest article, puc dir que gràcies a haver donat aquets conceptes a classe m’han servit per saber buscar informació sobre allò que més m’ha interessat o impactat, com és el tema de la etiquetació i la medicació o intervenció dels nens hiperactius. Penso que és molt important documentar-se sobre diferents opinions i la veritat és que gràcies a aquest article he pogut encaminar una mica els meus objectius professionals.

Per finalitzar, m’agradaria parlar d’una situació en la que em vaig trobar a primer de carrera. A una assignatura de Investigació educativa.
La professora ens va plantejar que féssim un treball de investigació educativa, i vaig fer el treball sobre TDAH. 
Em vaig trobar en una situació complexa ja que vaig haver d’anar a una escola a fer observacions a un aula per comprovar si algun nen del grup patia TDAH o si més no tenia símptomes. Vaig estudiar una mica el trastorn i em vaig dirigir a fer les observacions. 
Estava a una aula petita, on s’estava impartint la classe de música. Els nens estaven asseguts individualment a la taula. I  hi havia un que no parava d’aixecar-se a fer punta al llapis i no parava de parlar amb els seus companys. El professor no parava de reganyar-lo. Aquell nen tenia TDAH? No vaig saber valorar el seu comportament.
En canvi, la segona part de la classe va ser al pati, on en els alumnes podien assajar el ball de les colònies de fi de curs. Aquell nen, va millorar el seu comportament i ja no destacava tant entre el grup.
Això m’ha fet pensar que a vegades són els mestres els que s’han d’implicar una mica més, i buscar recursos alternatius d’ensenyament per aconseguir un bon aprenentatge dels seus alumnes. 



dimarts, 24 de gener del 2012

ENTRADA 5 : “Los lunes al sol"


En aquesta cinquena entrada, m'agradaria parlar de la Película "Los lunes al sol" perquè penso que està relacionada amb diferents aspectes sobre el meu aprenentatge i els continguts que s'han donat a l'assignatura. 




FICHA TÉCNICA


Dirección: Fernando León de Araona
Guión: Fernando León de Araona
Producción: Elías Querejeta y Jaume Roures
Duración: 113 minutos
Países: España
Año de producción: 2002
Reparto: Javier Bardem, Luis Tosar, José Ángel Egido, Nieve de Medina, Enrique Villén, Celso Bugallo, Aida Folch.


Sinopsis
Situada en una ciudad del norte de España la película relata la vida cotidiana de un grupo de trabajadores que afrontan el desempleo con malestar, miedo, desesperanza y frustración. Cada uno de los personajes sobrelleva y afronta esta nueva situación con estrategias y recursos distintos: Santa (personaje interpretado por Javier Bardem) intenta mantener una posición crítica y de inconformidad social, trata de "comerse el mundo", aunque todo está ya en su contra; José (Luís Tosar) vive con vergüenza su sensación de dependencia de su esposa, y el carácter se le va agriando, volviéndose más introvertido; Lino (José Ángel Egido) oculta su edad, tratando de aparentar una imagen más juvenil para encontrar empleo, pero su miedo, ansiedad e inseguridad son evidentes; Amador (Celso Bugallo) es la imagen del hombre que se ha aislado, que ha dejado ya de luchar, que no soporta que su mujer le haya abandonado. Cada personaje nos muestra diferentes facetas de las dificultades de los hombres en el paro y en situaciones de precariedad laboral.



Quant al meu aprenentatge, primer de tot m'agradaria relacionar la pel•lícula amb les diferents maneres que tenim tots de veure les coses. La primera situació que em va fer pensar en aquest film va ser el treball del cas de la Georgina que ens va plantejar el Paulo. Tot el grup ens veiem sotmeses a una dificultat que era resoldre el cas, ja que era la primera vegada que fèiem un "diagnòstic" sobre un cas. Érem un grup una mica nombrós i la veritat és que posar-nos d'acord sobre com realitzar el treball va ser una mica difícil. 
En general, amb el grup que he estat treballant durant l'assignatura entre totes hem tingut maneres diferents de veure les coses, a l'hora d'entregar els treballs, algunes ens hem mostrat més nervioses i desesperades, altres més tranquil•les i segures del que feien i altres, potser una mica mes "pasotes". 
Aquesta situació, m'ha fet pensar en la pel•lícula perquè penso que en la realització d'un projecte no només s'aprenen els coneixements dels que es parlen, sinó de com resoldre aquell treball, i com desenvolupar-lo per tal de fer una bona feina. 
En aquest pel•lícula penso que reflecteix una situació semblant. Un grup d'homes s'enfronten a una situació complexa com és la d'estar en atur. Cadascun d'ells s'ho pren d'una manera diferent. Uns s'ho prenen amb desició, amb ganes de menjar-se el món pensant en noves oportunitats, i altres en canvi desisteixen sobre la seva situació i llencen la tovallola. 

En aquesta pel•lícula, a més he pogut observar els diferents rols que tenen les persones dintre d'un grup. Uns són més callats, poc participatius a les converses, reservats,etc. Altres són més decisius, imposant a la resta noves idees i noves maneres de veure la vida, tenen com un lideratge dintre del grup que indirectament o directament influeixen sobre els altres. Y penso que, aquests papers es desenvolupen en la vida quotidiana , dia a dia, tant a l'hora de fer un projecte a la universitat com en una situació personal com podem veure a la pel•lícula. 

En aquesta assignatura, he après molt les indiferències que poden haver entre les persones, i aquesta idea la he après tant amb l'estudi dels coneixements que ens ha ensenyat el Paulo, com en el desenvolupament de les tasques que hem fet, que majoritàriament han sigut amb altres persones. 

Per últim, m'agradaria parlar de la pel•lícula que vam veure sobre els rols "12 Angry men". Amb aquesta pel•lícula vaig poder entendre millor la idea dels rols que poden tenir les persones dintre d'un grup determinat, i les seves maneres d'actuar davant d'una situació complexa, com era la de resoldre aquell cas.
A més, afegir la importància que ha tingut per a mi el fet de què el professor ens posés vídeos a classe, ja que em van ajudar bastant a entendre els continguts. 

Penso que tot el que aprenem a la Universitat ens serveix molt per a la nostre vida, ja sigui personal o professional. D’aquest aprenentatge, em quedo amb la idea de les diferencies de les persones. Ja sigui en una situació de la meva vida personal, o en futurs treballs a la Universitat o a la feina, he aprés que tothom té una manera diferent de veure les coses, i que bé ens pot ajudar a aprendre d'aquelles coses i rectificar dels nostres errors, o bé respectar-les com a tal.






ENTRADA 4: “ La subjectivitat de l’entrevistador”

En aquest debat, en Paulo va proposar que debatéssim una mica sobre el tema del poder que té l’entrevistador a l’hora d’influir en el diagnòstic  d'una persona o bé en els resultats d’una entrevista. Ja que pot veure la informació obtinguda relacionada amb la seva experiència i  veure els casos d’una manera més individualitzada.

La meva opinió el seu dia va ser;

PAULO : “Per a molts, s'ha d'intentar al màxim ser objectiu. La subjectivitat de l'entrevistador(a) seria sempre un problema, alguna cosa que s'ha de controlar, callar, deixar fora de l'entrevista.
Què penseu, podem trobar alguna utilitat per la nostra subjectivitat si estem entrevistant algú? Quina? Per què serviria la nostra subjectivitat en una entrevista?”
PAOLA: “Al igual que molts companys, penso que la subjectivitat no es pot deixar de banda en la feina de l'entrevistador. La funció de l'entrevistador no és solament fer diagnòstics basats en unes preguntes tancades. Quan una persona decideix assistir a un psicòleg per exemple perquè té certs problemes, el psicòleg sempre tendeix a donar la seva opinió sobre segons quines coses. Com ha dit una altre companya, és complicat ja que cadascú té un imaginari diferent sobre la realitat i pot ser les opinions que l'entrevistador considera positives poden perjudicar al pacient.”
“Aquesta última pregunta m'ha fet pensar en què a certs professionals com per exemple els psicòlegs, una de les coses que els motiva a treballar és escoltar als pacients per poder ajudar-los, donant també la seva visió sobre alguna qüestió. Si deixéssim de ser subjectius, la objectivitat s'apoderaria de la feina de l'entrevistador convertint-la en una rutina sense cap motivació pel que es fa.”


Segons el que vam estar parlant a classe, la subjectivitat d’un entrevistador serveix per  a ser empatics amb un altre persona, però no per relacionar les nostres vivències amb les seves, i així etiquetar el seu comportament segons el nostre parer.
El fet de poder reflexionar sobre aquest tema, m’ha fet aprendre vàries qüestions sobre el tema de l’entrevista i el rol de l’entrevistador.
Tot i que és molt complicat mantenir al marge la nostre subjectivitat quan fem una entrevista a un pacient, penso que s’ha d’intentar mantenir un equilibri entre la objectivitat i la subjectivitat.
És a dir, em d’intentar ser extremistes, evitar una pura objectivitat ja que això ens portaria a fer una investigació semblant a la d'un objecte, sense tenir en comte altres factors. Ens portaria a obtenir un coneixement exacte, universal i unívoc. Però clar, si fem un diagnòstic totalment subjectiu, ens portaria a involucrar-nos massa dintre del diagnòstic d’aquella persona, convertint lo professional en afectiu, i distorsionaria els resultats d’aquella entrevista. Això ens portaria a no entendre la singularitat d’aquell pacient, quin és en realitat el seu problema.

Penso que si aconseguim un equilibri entre aquestes dues idees, es podria arribar a fer un diagnòstic casi perfecte.
Crec que s’han de tenir molt em comte, com hem parlat molts cops a classe, el context d’una persona, s’han d’estudiar tots els factors que poden involucrar-li i sobretot que puguin afectar-li tant directament com indirectament.
Tot i així, em de despertar confiança en l’altre persona, mostrar-nos flexibles, empàtics, mostrar que som propers al pacient perquè aquest pugui explicar que és el que realment li passa i poder diagnosticar bé el seu problema.
La veritat és que reflexionar sobre aquesta qüestió no només m’ha ajudat a comprendre els conceptes que ens intentava ensenyar el professor, sinó també a la nostra vida professional sinó ara d’aquí uns anys, ens pot servir molt.
Crec que tot el que aprenem a classe no només ha de servir per a sortir del pas, per aprovar l’assignatura, sinó que hem d’intentar interioritzar el que creguem que és important per a nosaltres per enriquir-nos com a persones però també com a futurs pedagogs.
En un futur segurament haurem d’estar en contacte amb la gent, escoltant les seves dificultats d’aprenentatge per exemple, i no haurem de basar-nos en la nostre experiència per catalogar a aquella persona, penso que hem d’anar molt més enllà, i com he après a l’assignatura, crec que s’han de tenir en comte molts més factors com són la família, els amics, o l’entorn social en sí que directament o indirectament influeixen en el nostre desenvolupament. 

ENTRADA 3 : “Que hi ha darrera una pregunta?”


En aquest fòrum també vaig poder reflexionar sobre algunes qüestions molt relacionades amb l’anterior debat.

La idea que ens va presentar en Paulo per entrar en debat va ser:

“Hola,
Després de dues setmanes i superada la timidesa inicial (ho espero!!!), és hora de moure aquest nostre fòrum, oi?
Llavors, la meva pregunta és força senzilla. Quan un adult demana un diagnòstic d'un nen o d'una nena, què vol? Ja vam comentar en classe que segurament hi ha un dubte, una preocupació, però en realitat les demandes poden ser molt més complexes.
Suposo que tothom en aquest grup ja ha escoltat alguna vegada un adult (pare, mare, mestre, tutora etc.) queixant-se d'un nen, parlant dels problemes d'aquest nen, de les seves dificultats, de no saber què fer amb aquesta criatura...
Així, la meva pregunta inicial és: que hi ha darrera totes aquestes queixes? També podem pensar: Què vol aquest adult? Què espera d'un diagnòstic? Quina mena de solució o diagnòstic?
Òbviament, no hi ha una resposta, però moltes. A veure si podem fer un bon debat sobre aquest tema. Sisplau, intenteu no fer intervencions massa llargues i sempre respectant l'opinió dels altres.
Una abraçada,
Paulo”

La meva opinió sobre l’aportació que van fer va ser; 
“Principalment, jo penso que quan un adult decideix anar a un especialista , és perquè creu que aquell nen té un problema "greu" que només pot solucionar un professional.
Respecte aquest problema, podríem dir que hi ha de tot. Pot ser l'adult el que té és una gran preocupació per aquell nen, pot ser el nen té dificultats per fer segons quines activitats o processos i l'adult vol una explicació  a continuació un remei per aquella situació complexa.”
La veritat és que no va haver molta participació en aquest fòrum, en el meu cas penso que no vaig extreure moltes idees sobre el tema i com que penso que era gaire interessant, m’agradaria ampliar una mica més la meva reflexió en el diari, ja que penso que és una bona manera d’aprendre. La recerca de informació complementària al tema, la relació amb vivències personals i les activitats que hem anat fent a classe penso que complementen el nostre aprenentatge.
Realment penso que darrera una pregunta d’un pare sobre les dificultats del fill, el que vol amb això es millorar la seva qualitat de vida, tant la del pare o mare com la del fill.
Es evident que tothom cregui que els psicòlegs o pedagogs són els únics que poden diagnosticar un problema i posar-hi una solució, però la veritat és a vegades els problemes dels nens no són cognitius, no es tracta d’una discapacitat.
A vegades, el problema és molt més simple del que un pare pot creure. A vegades, hi ha pares que porten als seus fills al psicòleg perquè es hiperactiu, no fan les ordres del pares, no obeeixen. Poder el problema està en que els pares no dediquen temps al nen, i l’únic que vol aquest nen és rebre més atenció.
Penso que problemes com aquests sorgeixen diàriament. Crec que hi ha pares que utilitzen el psicòleg com a recurs fàcil, per desentendre’s una mica del que realment li passa al nen.
Reflexionar sobre això, m’ha portat a pensar a un tema que poder no té molta relació. Però parlant sobre la implicació dels pares sobre el que els passa els seus fills, m’ha fet pensar en un vídeo que vaig veure no fa molt sobre la història d’un pare que construeix una màquina per a què el seu fill, amb una infermetat anomenada “Cuadriparexia”, pogués caminar.
Ja se que és un cas únic, una mica subrealista, però reflexionant sobre això em va portar a pensar en aquest cas en concret, ja que mostra un sentiment de dedicació, superació i ajuda als problemes d’un fill per part d’un pare preocupat.

Aquí deixo la descripció de la notícia i el vídeo. Es increíble!!

“Un padre construye una máquina y consigue que su hijo con parálisis camine”
Como dirían en los cuentos, esta es la historia de Ivo y la constatación de que el amor de un padre todo lo puede. Si hace un mes os contábamos el increíble avance de la ciencia con la posibilidad de que la tecnología pudiera conseguir que los pacientes con parálisis sintieran el terreno que pisan el tacto y de los objetos que poseen, hoy nos enteramos de una historia mucho más simple. Un padre en Argentina ha conseguido que su hijo Ivo, al que que le habían diagnosticado parálisis permanente, pudiera andar a través de la construcción de una máquina casera.

Ivo nació el 20 de mayo del 2004. Se le diagnosticó una grave enfermedad, había nacido con Cuadriparexia que le imposibilitaría caminar debido a una parálisis cerebral permanente. La vida de Ivor había cambiado en las primeras 23 horas de vida tras un ataque y posterior coma. Las médicos recomendaban la amputación de las terminales nerviosas del pequeño lo que impediría en el futuro cualquier posibilidad de andar.

No para su padre. Jorge Cardile se empeñó en cambiar el diagnóstico de su hijo y se embarcó en la idea de la construcción de una máquina que pudiera cambiar la vida de Ivor. El hombre tenía conocimientos de ingeniería y un negocio de taller de coches, así que se embarcó en la construcción de lo que hoy llama el Estimulador en Marcha, una máquina creada a partir de dos esquíes bajo un sistema que se mueve como un escalador con una cinta de correr.

Seis años después, en el 2010, Ivo comenzaba a rehabilitarse con la máquina construida por su padre. El pequeño comenzaba a caminar por sí sólo gracias a la máquina construida por Jorge. Así lo contaba él mismo:


“Me puse a pensar y pensar y con la ayuda de Dios conseguí una máquina que ahora resulta ser una barbaridad. Para Ivo siempre fue un juego, nunca se quejó ni nada.”

Hoy Ivo camina y avanza gracias al invento. Su padre ha creado una web donde explica paso a paso la historia y la construcción de esta máquina, la cual pone a la venta para su comercialización para otros casos similares. Asombroso.




ENTRADA 2 : “Algo para pensar...”

En aquesta segona entrada vull reflexionar sobre el primer debat que ens va plantejar en Paulo .
En primer lloc, m’agradaria dir que els fòrums de debat m’han servit molt per poder aprendre en aquesta assignatura ja que penso que és molt important el fet de poder compartir coneixements i opinions sobre un tema, i vulguis o no enriqueix la nostra ment i la nostra opinió crítica sobre temes importants de l’assignatura. Crec que és un recurs d’aprenentatge molt encertat i la veritat és que les qüestions que més he assimilat o continguts són els que hem pogut debatre al campus, o a classe. Més que els que hem donat com a classe magistral amb el power point.

El debat es va obrir amb una primer qüestió :

Quería compartir con vosotros algo que me ha sorprendido haciendo una lectura rápida de los textos colgados en el campus.
“…Alguns infants amb TDH utilitzen el diagnòstic per a justificar el seu comportament. No faig els deures donat que tinc TDH…”
“…La pròpia persona pot atribuir cert poder al diagnòstic que li han donat, o bé també pot ser que el busqui (casos d’abusos sexuals, etc ). Busquen la responsabilitat fora i per tant “ no ho poden canviar” a la vegada que condicionen la seva manera de relacionar-se amb els altres….”


Sobre aquesta qüestió que va plantejar el Paulo vaig respondre al campus el següent:

“La veritat és que aquest és un tema que hem parlat bastant a classe, seria el tema de
L’etiquetatgeno?.
 La societat està acostumada a posar-li noms a les coses, sinó no son res. Es evident que quan una persona té unes patologies sempre s'espera un nom a aquella cosa,per treballar-la i posar-li solució.

Evidentment, com tot, hi ha efectes negatius, l’excés d'etiquetatges poden portar a les persones a aprofitar-se de les seves dificultats. En aquest cas l'exemple que posa en Paulo, " no faig els deures perquè tinc TDAH". Penso que és un tema una mica difícil de solucionar”.

Després d’estar rellegint el campus, i els comentaris de la gent, he arribat a vàries conclusions. He pogut arribar a una conclusió una mica més àmplia de la que vaig extreure el moment en el que vaig participar al debat.
Principalment penso que la gent tant si com no, especialistes o no, etiquetem pel simple fet de veure una persona amb una conducta diferent o aspectes que nosaltres no tenim o no coneixem, però el que no sabem és que pot ser aquella persona viu en un context o te unes dificultats que no sabem, i nosaltres etiquetem a aquella persona amb una dificultat cognitiva per exemple que potser aquella persona no té.
I el mateix penso que passa amb els psicòlegs i professionals que s’hi dediquen, que quan han d’analitzar a un nen amb dificultats, l’etiqueten sense poder diagnosticar més enllà del nen, sense pensar que poder el problema està en la família o un tercer factor, i que solucionant aquell tercer factor poder es solucionen les dificultats d’aquell nen.
No obstant, penso que hi ha de tot, també n’hi han nens que realment si tenen dificultats que han de ser etiquetades com a tal per a poder ser treballades i que el professional pugui aportar una solució més "científica" a aquella dificultat. El problema d’això penso que és l’excés de l’etiquetatge, i com a conseqüència l’aprofitament d’alguns nens de les seves dificultats per a perjudicar als altres o a sí mateixos.
A més, penso que el “sobreetiquetatge” d’algunes persones també les poden influir de forma negativa en l’aspecte de què s’infravaloren, es veuen diferents als demés per tenir un simple TDAH i haver-se de medicar, ja que es veuen amb dificultats i això també els perjudica a l’hora de relacionar-se amb amics o al seu entorn.

Buscant per la xarxa sobre el tema, he trobat un vídeo a un bloc, que hem sembla molt interessant. Aquest vídeo podem veure uns nens amb unes samarretes i cadascú està etiquetat amb una infermetat. Al final del vídeo, cada nen es treu la samarreta i el que fa entendre el vídeo és que no tothom té perquè estar etiquetat amb una infermetat cognitiva o que sigui hiperactiu o que tingui TDAH, sinó que es la seva manera de ser i no hi ha més.

Aquí deixo el video ;



Per finalitzar, m’agradaria parlar sobre una qüestió que em va fer reflexionar molt de la meva vida personal, però que penso que té molta relació amb el que hem estat parlant.
Tinc un veí d’origen africà que té 5 anyets. Aquest es adoptat per una família d’ètnia gitana i a més, aquest nen pateix autisme. Aquest nen va ser alumne meu a un casal del barri que vaig treballar aquest estiu i bueno, la veritat és que va ser difícil treballar amb ell per la seva conducta ya que es negava totalment a jugar amb altres nens , tenia molta força i no sabia com portar-lo, no podia fer-li entendre el que tocava a cada moment.


Fa uns mesos anava passejant amb la meva mare pel barri, i el vaig veure a una plaça pujat a un cotxe bastant gran de joguina, i no es movia, no jugava amb el cotxe i es trobava sol a la plaça. El seus pares el miràven mentre prenien un café a una terrassa. Aquella joguina era un cotxe nou que evidentment li havien regalat els pares.
A partir d’això em van sorgir varies preguntes amb la meva mare. Era adient que els pares li compressin aquell cotxe? És una joguina adequada per l’autisme que pateix el nen? O és que poder el problema està en que els pares volen que el nen jugui amb coses que juguen els altres nens, perquè no accepten la infermetat que té el nen i forcen el fet de què el seu fill sigui com els altres.
Aquesta qüestió m’ha fet pensar que a més del sobre etiquetatge, pot existir també una distorsió de la realitat, no volent creure el que realment passa, les dificultats que poden tenir els nostres fills, i això pot repercutir-los en la millora o superació de les seves dificultats.