dimarts, 24 de gener del 2012

ENTRADA 4: “ La subjectivitat de l’entrevistador”

En aquest debat, en Paulo va proposar que debatéssim una mica sobre el tema del poder que té l’entrevistador a l’hora d’influir en el diagnòstic  d'una persona o bé en els resultats d’una entrevista. Ja que pot veure la informació obtinguda relacionada amb la seva experiència i  veure els casos d’una manera més individualitzada.

La meva opinió el seu dia va ser;

PAULO : “Per a molts, s'ha d'intentar al màxim ser objectiu. La subjectivitat de l'entrevistador(a) seria sempre un problema, alguna cosa que s'ha de controlar, callar, deixar fora de l'entrevista.
Què penseu, podem trobar alguna utilitat per la nostra subjectivitat si estem entrevistant algú? Quina? Per què serviria la nostra subjectivitat en una entrevista?”
PAOLA: “Al igual que molts companys, penso que la subjectivitat no es pot deixar de banda en la feina de l'entrevistador. La funció de l'entrevistador no és solament fer diagnòstics basats en unes preguntes tancades. Quan una persona decideix assistir a un psicòleg per exemple perquè té certs problemes, el psicòleg sempre tendeix a donar la seva opinió sobre segons quines coses. Com ha dit una altre companya, és complicat ja que cadascú té un imaginari diferent sobre la realitat i pot ser les opinions que l'entrevistador considera positives poden perjudicar al pacient.”
“Aquesta última pregunta m'ha fet pensar en què a certs professionals com per exemple els psicòlegs, una de les coses que els motiva a treballar és escoltar als pacients per poder ajudar-los, donant també la seva visió sobre alguna qüestió. Si deixéssim de ser subjectius, la objectivitat s'apoderaria de la feina de l'entrevistador convertint-la en una rutina sense cap motivació pel que es fa.”


Segons el que vam estar parlant a classe, la subjectivitat d’un entrevistador serveix per  a ser empatics amb un altre persona, però no per relacionar les nostres vivències amb les seves, i així etiquetar el seu comportament segons el nostre parer.
El fet de poder reflexionar sobre aquest tema, m’ha fet aprendre vàries qüestions sobre el tema de l’entrevista i el rol de l’entrevistador.
Tot i que és molt complicat mantenir al marge la nostre subjectivitat quan fem una entrevista a un pacient, penso que s’ha d’intentar mantenir un equilibri entre la objectivitat i la subjectivitat.
És a dir, em d’intentar ser extremistes, evitar una pura objectivitat ja que això ens portaria a fer una investigació semblant a la d'un objecte, sense tenir en comte altres factors. Ens portaria a obtenir un coneixement exacte, universal i unívoc. Però clar, si fem un diagnòstic totalment subjectiu, ens portaria a involucrar-nos massa dintre del diagnòstic d’aquella persona, convertint lo professional en afectiu, i distorsionaria els resultats d’aquella entrevista. Això ens portaria a no entendre la singularitat d’aquell pacient, quin és en realitat el seu problema.

Penso que si aconseguim un equilibri entre aquestes dues idees, es podria arribar a fer un diagnòstic casi perfecte.
Crec que s’han de tenir molt em comte, com hem parlat molts cops a classe, el context d’una persona, s’han d’estudiar tots els factors que poden involucrar-li i sobretot que puguin afectar-li tant directament com indirectament.
Tot i així, em de despertar confiança en l’altre persona, mostrar-nos flexibles, empàtics, mostrar que som propers al pacient perquè aquest pugui explicar que és el que realment li passa i poder diagnosticar bé el seu problema.
La veritat és que reflexionar sobre aquesta qüestió no només m’ha ajudat a comprendre els conceptes que ens intentava ensenyar el professor, sinó també a la nostra vida professional sinó ara d’aquí uns anys, ens pot servir molt.
Crec que tot el que aprenem a classe no només ha de servir per a sortir del pas, per aprovar l’assignatura, sinó que hem d’intentar interioritzar el que creguem que és important per a nosaltres per enriquir-nos com a persones però també com a futurs pedagogs.
En un futur segurament haurem d’estar en contacte amb la gent, escoltant les seves dificultats d’aprenentatge per exemple, i no haurem de basar-nos en la nostre experiència per catalogar a aquella persona, penso que hem d’anar molt més enllà, i com he après a l’assignatura, crec que s’han de tenir en comte molts més factors com són la família, els amics, o l’entorn social en sí que directament o indirectament influeixen en el nostre desenvolupament. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada