En aquesta segona entrada vull reflexionar sobre el primer debat que ens va plantejar en Paulo .
En primer lloc, m’agradaria dir que els fòrums de debat m’han servit molt per poder aprendre en aquesta assignatura ja que penso que és molt important el fet de poder compartir coneixements i opinions sobre un tema, i vulguis o no enriqueix la nostra ment i la nostra opinió crítica sobre temes importants de l’assignatura. Crec que és un recurs d’aprenentatge molt encertat i la veritat és que les qüestions que més he assimilat o continguts són els que hem pogut debatre al campus, o a classe. Més que els que hem donat com a classe magistral amb el power point.
El debat es va obrir amb una primer qüestió :
Quería compartir con vosotros algo que me ha sorprendido haciendo una lectura rápida de los textos colgados en el campus.
“…Alguns infants amb TDH utilitzen el diagnòstic per a justificar el seu comportament. No faig els deures donat que tinc TDH…”
“…La pròpia persona pot atribuir cert poder al diagnòstic que li han donat, o bé també pot ser que el busqui (casos d’abusos sexuals, etc ). Busquen la responsabilitat fora i per tant “ no ho poden canviar” a la vegada que condicionen la seva manera de relacionar-se amb els altres….”
Sobre aquesta qüestió que va plantejar el Paulo vaig respondre al campus el següent:
“La veritat és que aquest és un tema que hem parlat bastant a classe, seria el tema de
L’etiquetatgeno?.
La societat està acostumada a posar-li noms a les coses, sinó no son res. Es evident que quan una persona té unes patologies sempre s'espera un nom a aquella cosa,per treballar-la i posar-li solució.
La societat està acostumada a posar-li noms a les coses, sinó no son res. Es evident que quan una persona té unes patologies sempre s'espera un nom a aquella cosa,per treballar-la i posar-li solució.
Evidentment, com tot, hi ha efectes negatius, l’excés d'etiquetatges poden portar a les persones a aprofitar-se de les seves dificultats. En aquest cas l'exemple que posa en Paulo, " no faig els deures perquè tinc TDAH". Penso que és un tema una mica difícil de solucionar”.
Després d’estar rellegint el campus, i els comentaris de la gent, he arribat a vàries conclusions. He pogut arribar a una conclusió una mica més àmplia de la que vaig extreure el moment en el que vaig participar al debat.
Principalment penso que la gent tant si com no, especialistes o no, etiquetem pel simple fet de veure una persona amb una conducta diferent o aspectes que nosaltres no tenim o no coneixem, però el que no sabem és que pot ser aquella persona viu en un context o te unes dificultats que no sabem, i nosaltres etiquetem a aquella persona amb una dificultat cognitiva per exemple que potser aquella persona no té.
I el mateix penso que passa amb els psicòlegs i professionals que s’hi dediquen, que quan han d’analitzar a un nen amb dificultats, l’etiqueten sense poder diagnosticar més enllà del nen, sense pensar que poder el problema està en la família o un tercer factor, i que solucionant aquell tercer factor poder es solucionen les dificultats d’aquell nen.
No obstant, penso que hi ha de tot, també n’hi han nens que realment si tenen dificultats que han de ser etiquetades com a tal per a poder ser treballades i que el professional pugui aportar una solució més "científica" a aquella dificultat. El problema d’això penso que és l’excés de l’etiquetatge, i com a conseqüència l’aprofitament d’alguns nens de les seves dificultats per a perjudicar als altres o a sí mateixos.
A més, penso que el “sobreetiquetatge” d’algunes persones també les poden influir de forma negativa en l’aspecte de què s’infravaloren, es veuen diferents als demés per tenir un simple TDAH i haver-se de medicar, ja que es veuen amb dificultats i això també els perjudica a l’hora de relacionar-se amb amics o al seu entorn.
Buscant per la xarxa sobre el tema, he trobat un vídeo a un bloc, que hem sembla molt interessant. Aquest vídeo podem veure uns nens amb unes samarretes i cadascú està etiquetat amb una infermetat. Al final del vídeo, cada nen es treu la samarreta i el que fa entendre el vídeo és que no tothom té perquè estar etiquetat amb una infermetat cognitiva o que sigui hiperactiu o que tingui TDAH, sinó que es la seva manera de ser i no hi ha més.
Aquí deixo el video ;
Per finalitzar, m’agradaria parlar sobre una qüestió que em va fer reflexionar molt de la meva vida personal, però que penso que té molta relació amb el que hem estat parlant.
Tinc un veí d’origen africà que té 5 anyets. Aquest es adoptat per una família d’ètnia gitana i a més, aquest nen pateix autisme. Aquest nen va ser alumne meu a un casal del barri que vaig treballar aquest estiu i bueno, la veritat és que va ser difícil treballar amb ell per la seva conducta ya que es negava totalment a jugar amb altres nens , tenia molta força i no sabia com portar-lo, no podia fer-li entendre el que tocava a cada moment.
Fa uns mesos anava passejant amb la meva mare pel barri, i el vaig veure a una plaça pujat a un cotxe bastant gran de joguina, i no es movia, no jugava amb el cotxe i es trobava sol a la plaça. El seus pares el miràven mentre prenien un café a una terrassa. Aquella joguina era un cotxe nou que evidentment li havien regalat els pares.
A partir d’això em van sorgir varies preguntes amb la meva mare. Era adient que els pares li compressin aquell cotxe? És una joguina adequada per l’autisme que pateix el nen? O és que poder el problema està en que els pares volen que el nen jugui amb coses que juguen els altres nens, perquè no accepten la infermetat que té el nen i forcen el fet de què el seu fill sigui com els altres.
Aquesta qüestió m’ha fet pensar que a més del sobre etiquetatge, pot existir també una distorsió de la realitat, no volent creure el que realment passa, les dificultats que poden tenir els nostres fills, i això pot repercutir-los en la millora o superació de les seves dificultats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada